Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Vicent Andrés Estellés, poeta i periodista, va néixer a la comarca de l’Horta, València, al 1924. És considerat com un renovador de la poesia valenciana contemporània i, fins i tot, considerat el poeta més gran que ha tingut València des de l’època d’Ausiàs March. De les seves obres destaquen Les pedres de l’àmfora, Llibre de meravelles i Mural del País de Valencià pels quals ha rebut  va rebre gran quantitat de premis.

A l’hora d’entendre l’obra literària de Vicent Andrés Estellés té una gran rellevància la seva vida i tot el que va viure durant aquesta, perquè la seva poesia està molt relacionada amb un lloc geogràfic (Valencia) i un temps històric molt concret (Postguerra), sent aquestes les claus per a poder comprendre la poesia d’una veu especial.

“Els amants”, poema que comentarem, forma part del Llibre de meravelles (1971) i és un dels textos més coneguts de Estellés gràcies a la interpretació musical d’Ovidi Motllor.

Amb aquest poema V. Andrés Estellés trasllada l’acció amorosa de la vida camperola al marc urbà a partir d’una escena força quotidiana com és estendre la roba al terrat (vers 3). A partir d’aquesta escena, l’autor fa memòria al descriure la intensa relació que tenia amb la seva dona centrant-la en el vessant sexual ( versos 1-4). En fer memòria d’aquelles passions de joventut, se li tornen a despertar tots el desitjos i tots dos miren d’imitar aquells combats de joventut (versos 5-11), encara que Estellés volia tenir un amor com el descrit pels grans mestres de la poesia (Petrarca, Bequer i Riba)(vers 12-14). Però com que els desitjos eren de tal manera, aquesta concepció d’amor se li oblida i s’immergeixen en l’explosió irrefrenable dels sentits (versos 15-20) concloent, finalment, que el seu amor és “un amor brusc i salvatge/ i tenim l’enyorança amarga de la terra”, un amor natural, sense convencionalismes (versos 21-25).

Aquesta contraposició d’amor ja la podem comprovar amb la citació que fa Estellés d’A. March “La carn vol carn”. Si recordem, A. March va ser el primer poeta de tractar l’amor espiritual enfront l’amor carnal, és per aquesta raó que Estellés fa referència a A. March i amb una citació com aquesta. Perquè el poema que ens presenta no es una altre cosa que una lluita, una contraposició entre els amors que ja plantejava A. March. Una contraposició entre l’ amor que volia tenir i fer l’autor (un amor espiritual com el de Petrarca, Riba i Becquer) i l’ amor que acaba practicant (un amor més carnal)

Respecte a l’estructura del poema, podem dir que està format per 25 versos d’art major i amb rima lliure, dividits en tres blocs de: 1 vers, 22 versos i finalitza amb 2 versos. Això no és l’estructura, sinó l’anàlisi formal.

En el poema la figura retòrica més abundant és la hipèrbole, ja que en tot el poema l’autor fa una exageració de l’amor dels amants. Aquesta exageració és visible des de el primer vers fins l’últim, començant el poema amb: “ No hi havia a València dos amants com nosaltres”. Per altra banda també ho podem veure amb alguns adjectius: “Feroçment, un vell huracà, “. Tot i això, també hi ha força utilització d’altres figures retòriques com per exemple: l’antítesi “matí i nit” per fer referència a tot el temps que s’estimaven, “ara… i després” mencionant que és el que faria amb la seva estimada, i l’antítesi més gran és la contraposició entre els dos tipus d’amor que ja va comentar A. March en el seu temps. Aquesta antítesi, a part de veure-la en el transfons del poema, es pot apreciar en els versos 7 i 8 o parla d’un amor “com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles”, per després parlar d’un amor que “ Es desperta, de sobte, com un vell huracà…” en els versos 10 i 11, i després tornar a parlar d’un “amor educat”.

Després continuem trobant altres figures retòriques com podrien ser l’al·literació de “s” en el 4 amb la finalitat de donar un cert retard a la lectura per expressar lentitud, el mateix que vol expressar aquest vers. Per altra banda, trobem un asíndeton al vers 10 “Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny… el peçó d’una orella.” També podem trobar una personificació de l’amor que “ Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. I una altra figura que hi podem trobar són les “no sé com es diu bernat” !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! doncs ho busques!!!!!!!com per exemple: “brusc i salvatge, això i allò, besos i arraps…”

Cal destacar també el que s’ha comentat abans, sobre l’amor de Riba, Becquer i Petrarcavisió del qual l’autor fa referència.

En conclusió, ens trobem davant un poema on l’autor vol fer memòria de certs moments sexuals viscuts amb la seva dona i aprofita per tractar l’amor com el seu homòleg A. March, tractant l’amor carnal i l’amor espiritual.

I ja a nivell personal, considero que Estellés aconsegueix transmetre perfectament les seves idees amb un vocabulari força entenedor i aportant molta riquesa amb tantes figures retòriques.

És molt repetitiu, la qual cosa accentua la sensació de desordre. La part final, a més, és força pobra. Tens un 7, i essent molt generós (ja que t’agraden tant els comentaris personals enmig dels textos formals)

Una cultura sense llibertat

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

A mitjans del segle XX i amb el franquisme consolidat, la cultura catalana intentà la seva recuperació amb moltes limitacions.

En l’àmbit teatral al 1946 el règim franquista va permetre, després de 8 anys prohibint-ho, la representació d’obres en català sempre i quan passessin els tràmits de la censura. Tot hi que només es van permetre obres amb una determinada tradició teatral. D’aquesta manera el teatre es convertia en un dels pocs espais d’expressió publica per a la llengua.

Tot i les dificultats de l’època per a fer teatre en català, el dramaturg Josep M. de Sagarra intentà insinuar nous camins amb la finalitat de plantejar un teatre més modern. Però les seves innovacions no varen ser ben rebudes i va haver de continuar amb la seva fórmula de “poema dramàtic” per a dominar l’escena catalana. Encara que en retornà a la seva fórmula inicial, va començar el declivi de la seva trajectòria de postguerra.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

L’alternativa ADB

Però el teatre no es quedà només amb Sagarra, al coliseu del carrer de L’Hospital s’hi representaren dos obres que donaren un gran èxit a l’escena comercial catalana d’aquell període. Per una banda s’hi representà Bala perduda (1951) de Lluís Elias una comedia “farsa”. I per altre banda la incorporació al Romea de Joan Capri, qui al 1957 esdevingué un comediant molt popular, un “còmic superdotat” que “consolidava un insípid teatre de boulevard, o de rambla, i amb la seva màgia personal s’assegurava la fidelitat d’una clientela de menestrals i petits burgesos”

La situació crítica del teatre català arribar a tal punt que l’escriptor Néstor Luján denuncià el nivell degradable en el qual es trobava l’escena professional catalana, el Teatre Romea????. La finalitat d’aquesta denuncia era fer una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposes d’una bon repertori tradicional i, a més a més, obres traduïdes de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna. A aquesta crida Joan Oliver contestà i suggerí la necessitat d’un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiqués i l’elevés culturalment, a més de denunciar els dèficits i les mancances de l’escena professional.

Però cap dels dos mencionà que era per culpa de l’espanyolització que hi havia un cultura sense llibertat que abocà el teatre a una crisi estructural, ja que eren paraules que no es podien dir en una revista.

La via de sortida d’aquesta crisi començà a aparèixer amb la creació al 1954 de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

La censura

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

La censura franquista va significar una gran barrera per anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans. Qualsevol intent innovador era travat per la normativa vigent, la sordidesa del teatre, entre altres factors als quals se’ls hi ha de sumar l’autarquia de la cultura oficial i l’intent de genocidi de la cultura catalana. Tot una suma de factors que limitaven moltísim la incorporació de les noves tendències estrangeres i que feien impossible la viabilitat d’un teatre català

Respecte a la censura, l’estat censurava tot allò que no s’avenia amb la moral catòlica oficial i amb la idea del teatral com a “escola de moralitat”. De manera que es tendia a eliminar qualsevol “atemptat” al pudor i als bons costums en relació amb el sisè manament ( idees relacionades amb l’avortament, l’homosexualitat, l’adulteri…), l’opinió política contrària al sistema institucional del règim, l’ús del llenguatge de manera indecorosa provocativa o impròpia…

Al desembre del 1957 la Delegación del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyo va imposar unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d’obres estrangeres en català. Encara que la imposició d’aquesta llei no va ser seguida al cent per cent, com demostrà el repertori de l’ADB.

El barratge de la censura era menys temble quan es tractava d’una sessió única, com per exemple Ball Robat, to i que podia ser implacable i immediat.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

L’alternativa ADB

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

L’Agrupació Dramàtica de Barcelona es fundà a finals de l’any 1954 amb el propòsit de dignificar i renovar l’escena catalana. L’ADB tenia l’aspiració de formar i mantenir una companyia no professional, ben preparada artísticament per a poder oferir “representacions del teatre noble”. Aquesta nova alternativa pel teatre català tenia una programació que s’allunyava dels postulats del teatre amateur de l’època i es constituïa per un “teatre d’art”, que constituís un repertori de textos de prestigi, antics o moderns, basat en obres originals catalanes i traduccions al català. En definitiva, una companya d’iniciativa privada, que aspirava a fer una companyia teatral que brindés representacions públiques en llengua catalana en unes condicions artístiques dignes.

L’ADB tenia la intenció d’escenificar obres de gran renom tant originals en català com traduccions estrangeres o fins i tot peces clàssiques o contemporànies. Abraçant d’aquesta manera un ventall molt ampli de clàssics dramaturgs universals, clàssics catalans modernistes o de la preguerra i dramaturgs contemporanis catalans .

Aquest organisme va ser pe a Joan Oliver un avantatge per a que aquet desenvolupés ña seva faceta de dramaturg i de traductor en unes circumstàncies en què era difícil d’accedir al circuit comercial.

En conclusió, l’ADB, a despit de les dificultats de tota mena, aconseguí d’organitzar una institució teatral molt digna finançada per la burgesia catalana. Una institució que impulsava i afavoria els dramaturgs catalans, estimulà la traducció al català de les obres dramàtiques més emblemàtiques a nivell universal i afavorir la formació d’actors i directors que podien fer el salt a l’escena professional. Però tot i això la seu de l’ADB fou clausurada per la policia a causa de l’accidentada estrena de L’Òpera de tres rals juntament amb altres institucions, amb la intenció de evitar qualsevol avanç significatiu que beneficiés la cultura i la llengua catalana.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

La visió de “Jonas”

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

Oliver va comentar la seva visió de l’escena catalana coetània en algunes de les col·laboracions signant a les pàgines de Destino, amb el pseudònim de “Jonás”. Oliver amb aquests articles analitzava la importància de la tradició en l’àmbit de l’art i de l’estètica en general, la situació crítica del teatre comercial coetani i la grandesa de les comèdies de Carlo Goldoni. I ho feia perquè consioderava que l’escena catalana es trobava en una situació agònica que es reduïa pràcticament a Sagarra, i perquè el teatre havia perdut la seva funció social al ser engolit pel cinema.

Davant aquesta situació, Oliver va plantejar que l’actuació de la minoria avançada podia posar remei a l¡agonia amb la coordinació d’esforços i una acció concreta, la de crear una sala moderna que programés el teatre en català. Reclamant, per tant, la implicació de la burgesia en el redreçament de l’escena catalana.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

L’estrena de Ball Robat

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

L’obra de Joan Oliver, Ball robat, va ser estrenada dins del I Cicle de Teatre Català Moder organitzat per l’ADB al Teatre Cadilejas de Barcelona, el 2 de juny de 1958, en sessions especials de tarda i nit. L’obra va estar dirigida pel mateix autor amb la col·laboració d’Àngel Gràcia. Però l’obra no va fer el ressò que s’esperava i només dos crítics teatrals comentaren l’obra d’Oliver, que coincidiren a elogiar-ne l’originalitat dels triangles amorosos i també van destacar l’actuació dels actors no professionals i la bona recepció del públic que assití a la sessió programada al Candilejas.

D’aquesta manera el crític Guillermo Sánchez la descrivia com “ una obra de corte mayormente dialéctico, en que la palabra predomina sobre la acción, si es que no la anula y reemplaza” mentre que Martí Farreras, crític del setmanari Destino, digué de Ball Robat “ingeniosa, civilizada, de una pulcritud suma”.

<!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif]–><!–[if gte mso 9]> <![endif]–>

 Tens un 9.

2. La contradcció, que en el fons no és tan gran si entenem com aburgesos aquells sense sensibilitat estética, consisteix en que ell crtical als burgesos sent un ell un burgès.

3. L’obra Cigales i formigues ens presenten una lluita entre dos estaments les cigales que són els artistes i les formigues que representen les persones normals. Aquest dos estaments viuen en contraposició, les cigales que viuen a dalt de la montanye fan el seu art mentre que les formigues, que viuen a la plana, fan els treballs físics més productius que els dels artistes.
Però un dia les formigues necessiten l’ajuda d’aquells de qui es burlan, les cigales, i recorren a la seva ajuda

Ala Bernat, dit i fet. La conclusió…. em sembla que no conclou gaire bé… i em sembla que és molt llarg… espero que quantitat=qualitat xD 711 mots!

El fragment a comentar pertany al llibre Solitud de Víctor Català, després conegut com a Caterina Albert i Paradís qui feia servir el pseudònim de Víctor Català per a tindre/tenir (sempre millor) més consideració social. El llibre va ser publicat al 1905, la qual cosa ens ajuda a poder situar la seva publicació cap a finals del modernisme. De manera que es tracta d’una novel·la modernista, però afinant més podríem dir que es una novel·la rural es a dir, una novel·la on els seus esdeveniments succeeixen en llocs rurals però sense fer una versió idíl·lica del camp. Una de les principals característiques d’aquestes novel·les es que compten amb personatges primaris i la natura, que és com un personatge més, però que està lligada als sentiments i emocions del personatge principal.

Centrant-nos més amb Solitud, podem destacar que va ser un llibre que es va començar a publicar en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut, però no es va posar a la venda com a llibre fins als 1905. La novel·la ens narra la migració d’una parella, en Maties i la seva dona la Mila, cap a una solitària muntanya per a tenir (compte, si “tindre” no és adequat, barrejar tenir i tindre al mateix text és inacceptable!!) cura d’una ermita. Un cop instal·lats a la nova llar la protagonista, la Mila, comença a patir un desequilibri psíquic i emocional, no només per la convivència amb el seu marit, un home gandul que no prenia el seu paper com a marit, sinó també per la gran solitud que li provocava aquella esquerpa muntanya. Aquest dolor i sentiment de solitud s’incrementa quan en Gaieta, el pastor de la muntanya i la seva companyia???, mor deixant-la gairebé sola. Per tant, l’obra ens narra l’evolució emocional i psíquica del personatge de la Mila.

El fragment (ja era hora!) pertany a la primera part del llibre, concretament al primer capítol. En aquestes primeres línees del llibre, se’ns exposa la pujada de la Mila i el Maties cap a l’ermita en companyia d’un pagès que els puja en carro un bon tros del camí. Però, la importancia d’aquest fragment no esdevé en la pujada del camí, sinó en la sensación!! que té la Mila en veure tot el camp que la rodeja durant aquest tros del camí. Encara que aquesta perplexitat és tallada quan se’n n’adona que el seu marit ni tan sols ha apreciat el que ella ha apreciat. D’aquesta manera, això esdevé el tema principal del fragment, la relació entre la felicitat de la protagonista i l’esplendor que causa el camp en ella i la posterior frustació/desencant per la indiferència del marit.

Cal destacar també, que el tema principal del fragment ens serveix per a dividir en dos parts ven diferenciades aquesta pujada a l’ermita. La primera part, la podem trobar en els cinc primers paràgrafs on se’ns narra la sensació que l’idíl·lic camp li causa a la nostre protagonista: ganes, entusiasme, il·lusió… I la segona, la podem trobar en la resta del fragment on la Mila també té sensacions, però, totalment contraries a les que sentia en la primera part.

Per altre part, aquets fragment en serveix per descriure gairebé tota la manera teòrica????? que tenien les novel·les modernistes rurals. Per una banda, ens trobem davant d’un léxic que podríem anomernar la llengua mascle MENTIDA, tot i ser un xic dialectal, no ho és ni de bon tros tant com per ser llengua mascle, per trobar-ne hem d’esperar a conèixer en Gaietà. Això vol dir que al text s’utilitza un llenguatge molt col·loquial que intenta reflectir el llenguatge del camp, expresant sensacions, pleonasmes, malnoms, diminutius…Exemples en el fragment? ??no pots llançar una afirmació així en un comentari i no demostrar-ho.

Per una altre banda, ens trobem en un fragment ple de simbolismes, com la natura, que sembla que serà descrita d’una manera idíl·lica però que ja en el mateix fragment ens avisa de!!! que el que li espera a la Mila és tot el contrari “ i essen l’encotrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a n’ella, l’ermita de la muntanya”, un ambient tot negatiu, molt típic de la novel·la moderniste. Per una altre banda, també podem veure la natura que sembla un personatge més i està completament lligada als sentiments de la protagonista. Encara que podem dir que més endavant sorgiran molts més símbols ismes com l’Ànima o el Pastor.

En conclusió, ens trobem davant d’un fragment de l’obra més famosa del modernisme que ens permet percebre clarament com s’escrivien les novel·la-les de l’època. Una obra on Caterina Albert, o Víctor Català, implanta el modernisme amb la llengua mascle, els símbols simbolismes i la relació natura-protagoniste

Ala Bernat, dit i fet.

Vols fer el favor de posar COMA després dels connectors textuals?, sisplau!!!!

Ah! ALTRA, ALTRA, ALTRA!!!!!!

T’has enfilat molt per les branques dels pocs filons que trobaves per fer-los allargar tant com podies, més val dir més cosa, o més poca cosa però més ben estructurada. De totes maneres, és força acceptable.

Tens un 7.

Informa’t del context històric de la novel·la. quin fet important s’esdevingué el mateix any en què s’inicia l’obra?

Espanya es trobava en uns anys de complet desastre per culpa del descontentament en contra del règim d’Isabel II. Espanya es trobava en una crisi interna que no sabia resoldre i a més a més la crisi econòmica era imminent. Aquestes raons fan que en el país hi regni un desacord que provoca revoltes i pronunciaments per enderrocar el diferents càrrecs polítics que van accedir al poder. Fins el setembre de 1868 on les forces navals, les quals estaven a Cadis, varen fer un pronunciament enderrocant la govern d’Isabel II que va haver exiliar-se a França i durant els sis anys següents s’establí el Sexenni Revolucionari.

La figura del general Prim és present a la novel·la. Fes-ne un esbós biogràfic tot destacant-ne els aspectes que s’hi esmenten. Quina funció té la figura del general Prim a la novel·la?

El general Prim en l’obra és l’ídol a seguir per a en Daniel Serrallonga, fins al punt que el seu despatx està tot ple de retrats del General. Aquest general fou un militar i polític progressista que var tenir molta influència política a Espanya arribant a ser president del Consell de Ministres, o sigui un català com a president, durant dos anys. I aconsegueix guanyar alguns pronunciaments, com quan enderroca la monarquia isabelina  amb el pronunciament de Cadiz.

Oriol Pi de Cabanyes suggereix que la figura del protagonista de La Bogeria fa pensar en Valentí Almirall. Informa’t  sobre aquest personatge i sobre la significació política que va tenir.

Valentí Almirall va ser un polític català considerat com un dels creadors del catalanisme modern. Va participar en la preparació i en els fets de la revolució del 1868 a Barcelona, va dirigir i escriure diaris molt radicals envers la monarquia i tot el que la envolta.

Per tant, podríem dir que la semblança que té Almirall amb el protagonista és que tots dos eren complets liberals que volien lluitar per un estat liberal i una Catalunya amb més pes. Encara que Almirall va aconseguir moltes coses important a nivells politic i en Serrallonga només va aconseguir que es riguessin d’ell.

Creus que hi ha coincidències entre la figura del narrador i Narcís Oller? Quines?

No, de cap tipus, ja que l’autor és tot el contrari al narrador. Narcís Oller és un naturalista i com naturalista té un enfocament científic de la creació, pel qual l’autor ha d’observar allò que l’envolta i plantejar hipòtesis explicatives. En les obres dels naturalistes el personatges estan en un entorn determinista marcat per l’herència genètica i l’entorn educatiu. Per tant, l’autor tindria més coincidències amb l’estudiant de medicina Giberga, qui diu que la bogeria del protagonista és hereditària, aportant un punt de vista científic i determinista.En canvi les idees morals del narrador serà el contrast amb les opinions del metge. El narrador ens oferirà una visió sentimental, humanista i idealista oposada a la visió científica de Giberga.

En definitiva, el narrador buscarà raons morals per explicar la bogeria del protagonista, mentre en Giberga exposarà un punt de vista determinista i científic, més coincident amb els punts de vistes naturalistes d’Oller

Redacta la biografia de don Ignasi Serrallonga a partir de les informacions del capítol segon.

Don Ignasi Serrallonga va ser un tinent de Miquelets que participà en la guerra dels Set anys. Un cop passada la guerra, s’hi va casar amb la filla d’un notari ric de Vilaniu el qual ja havia mort. Va reprendre els seus estudis per obtenir la revàlida i va comprar la notaria del difunt. Després de tenir el seu primer fill, la seva vida va començar una davallada, la seva esposa es va convertir en una mística i ell va tornar a un gran vici que tenia, el joc. Amb el naixement del tercer fill, la segona noia, la seva mare morí i en Don Ignasi envia les seves dues filles a casa de sa germana a Igualada quedant-se amb el fill. Sa germana mor i les seves filles tornen a casa amb ells però ell no els hi fa ni cas i acaba delirant fins a dir que les filles no són seves.

Compara la figura de Matildeta amb els altres personatges femenins de l’obra. Quina imatge ofereix Matildeta? Quina funció té a l’obra?

La Matildeta es pot apreciar com una persona molt mimosa que sempre està al costat del seu marit i és molt visible el gran amor que sent pel narrador. En canvi les altres dones que surten en el llibre trobem que l’Adela és una mena de diable am faldilles i a més és pedant i egoista. La seva germana, la Carolina, és agressiva i geniüda. I en quant a les dones de don Ignasi i d’en Daniel, les trobem com unes noies molt tímides que són martiritzades pel comportament final dels seus marits.

Per tant, podríem dir que la funció de la Matildeta és destacar la diferència de comportament matrimonial entre les parelles formades.

Posted in Deures ]]> http://felixmm91.wordpress.com/2008/10/24/59/feed/ 10 Félix http://felixmm91.wordpress.com/2008/10/14/comentari-de-text-els-col%c2%b7loquis-de-la-insigne-ciutat-de-tortosa/ http://felixmm91.wordpress.com/2008/10/14/comentari-de-text-els-col%c2%b7loquis-de-la-insigne-ciutat-de-tortosa/#comments Tue, 14 Oct 2008 20:36:14 +0000 Félix http://felixmm91.wordpress.com/?p=45 ]]>  

Text a comentar

1Don Pedro: No sé jo perquè, que, a la veritat, no és tant cobdiciada com això, la llengua catalana, i l’aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.
3Lúcio: En nostres dies sí, però en temps passats no la tenien sinó per molt grossera, com a la 4veritat ho era, i per això tinguda en menys que la d’aquí. Prova és que els reis, encara que 5tenien de llinatge d’Aragó, no per això parlaven aragonès, sinó català, i fins el rei don Martí 6(l’Humà), últim rei de la línia masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fou en Pere Tercer (el Cerimoniós), la Crònica que compongué de les ges[tes] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué i de la seva pròpia mà es troba avui dia escrita dins el Reial Arxiu de Barcelona, còpia de la qual té posada per Miquel Carbonell a la Crònica que de Catalunya té feta. Més avant us diré una cosa per abonar la meva raó, que cert és de ponderar: i és que a Aragó allà a on toca frontera el regne amb Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots els de la frontera, dos i tres llegües dins el regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera no hi ha memòria de la llengua aragonesa (no es troba per enlloc). Això passa de veritat, així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo faig en veure que avui dia, la llengua castellana s’expandeix tan absolutament, fins a dins Barcelona, pels principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a a aquest abús els magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sigui gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la per a  les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemno i reprovo parlar-la entre nosaltres com la cosa més normal, perquè d’això es pot seguir que poc a poc s’arrenqui d’arrel la de la pàtria, i així pareixeria ser pels castellans conquistada.

Comentari

El fragment que comentarem a continuació pertany al llibre Els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrit pel renaixentista Cristòfor Despuig . Es tracta d’una obra en la qual els personatges (Fabio, Lúcio i Pedro) van caminant per la ciutat de Tortosa discutint i reflexionant sobre diferents temes; eclesiàstics, el futur de les terres de l’Ebre, la funcionalitat dels estaments… Aquestes converses sorgeixen en el llibre a mesura que els personatges, en el seu tomb per la ciutat, es troben amb diverses persones que donen fruit a aquestos temes. Sent aquesta una de les grans característiques de l’obra de Despuig i del Renaixement, el diàleg. (MB)

Aquest tres personatges, Fabio, Lúcio i Pedro, són els encarregats de transmetre la temàtica del llibre i de mostrar els diferents pensament i actituds de Despuig. Utilitzant a Lúcio per mostrar la seva part més crítica, a Fabio com a representat de la manera de viure d’en Despuig (ja que en Fabio és procurador i Despuig venia de família de procuradors) i a Pedro com l‘excusa per poder parlar de la llengua sent aquest l’equilibri entre els dos altres personatges.

El fragment el podríem dividir en dues parts comparatives; la primera (línia 1-14) i la segona part (14-22). En la primera part veiem con Pedro fa una petita intervenció que dóna lloc a la reflexió d’en Lúcio. En aquesta, Lúcio (s’havia perdut el referent) fa un repàs de la història del català (característica molt renaixentista) (ok, però el que és renaixentista és el gust i les ganes de saber història, en general, compte com diem les coses, una cosa és l’oral i l’altra l’escrit) fent recordar l’alt nivell prestigi que hi havia del català i la poca consideració que es tenia de l‘aragonès, contrastant-ho amb que (recorda el que et vaig dir dels relatius) els reis d’Aragó parlaven i escrivien català. I la segona part vindria(no va a enlloc) seria quan Lúcio fa la comparació de l‘aragonès amb el castellà, el qual s’estava (parles del passat) expandint per Barcelona per l’ús que feien d’aquest els nobles. Critica que els reis d’Aragó no feien ús del seu poder per introduir la llengua catalana en altres parts d’Espanya  impedir la introducció de la llengua castellana a Catalunya, però mostrant més respecte cap a aquesta llengua al mencionar que és necessària per les persones principals i que entre ells ha de ser una cosa normal. sense voler dir que les persones cultes no l’hagin de conèixer com a eina de cultura, però no en l’ús social al nostre país. (està defensant ja en aquell segle el que ara se’n diu subsidieritat a través d’àmbits d’ús diferents per a cada llengua, és a dir, que no es pot confondre l’ús de l’espanyol en àmbits molt cultes o a fora del país, i l’ús social a dins el país. És a dir, en l’ús social sempre que es pugui usar la llengua del país s’ha de fer, si per sortir a l’exterior en algun àmbit s’ha d’usar l’espanyol (avui dia, l’anglès), no té res a veure. No sé si m’explico) 

Per tant en aquest fragment podem apreciar l’essència del llibre, el diàleg i els diferents pensaments d’en Despuig.

Així doncs(aquest és un connector d conclusió, i aquí estàs encetant un altre tema) Pel que fa a la tipologia textual, trobem un diàleg parlat en 3a persona, encara que podríem encaixar al fragment en una narració, ja que Lúcio ens fa una narració expressant fets històrics combinats amb el seu propi punt de vista (una llengua molt grossera, com en veritat ho era… i la darrere part del fragment) Per tant, hi predomina més la narració que el diàleg, encara que és apreciable que Lúcio està establint un diàleg per la forma amb què està escrit el text, que sembla l‘entonació donada per aquest??? deus voler dir que té forma de discurs oral o et refereixes a això que dius després el canvi de to?. Ho podem apreciar en el canvi de les últimes línees, concretament a la 18a, on després d’estar parlant sobre l’aragonès i la implantació que s’està fent del castellà, sembla que es tranquil·litzi i comenci a parla amb més tranquil·litat (Això passa de veritat, així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo faig en veure que avui dia… I no dic que la castellana no sigui gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la per a  les persones principals…) És clar que, aquesta sensació és normal ja que ens trobem davant d’un monòleg parlat. (no queda gaire clar el que vols comentar, problema de coherència)

Lingüísticament, ens trobem davant d’un text el qual del qual (el qual, només després de coma o preposició) podem apreciar ràpidament que és antic, encara que estigui traduït transcrit a un català més modern. De resta?? podem trobar moltes frases explicatives (entre comes) que donen lloc a frases possiblement més llargues del normal, però és degut a que és la representació escrita d’un diàleg. Cal destacar per tant, que el text té una gran velocitat donada per les frases molt llargues i, possiblement, per la repetició de molts sons com la s???.

Cristòfor Despuig, doncs, crea un text que representa molt bé un diàleg parlat, amb molta velocitat i vitalitat. I escriu uns diàlegs en els quals podem apreciar clarament les idees que volia defensar/criticar ja que, mitjançant els tres personatges, exposa molt bé els diferents punts de vista.

670 mots. Notable↓↓ (7)

Ens trobem en l’anomenada època moderna on el català es trobava en decadència de quantitat i qualitat literària, mentre que la cultura italiana (Renaixement), la castellana (Barroc) i la francesa (neoclassicisme) estaven en el seu màxim esplendor(respectivament). Així que en el Renaixement, el Barroc i d’Il·lustració, la literatura catalana no va comptar amb grans escriptors ni obres per un conjunt d’esdeveniments polítics, econòmics i sociolingüístics, com ara:

• Castellanització de l’aristocràcia
• Pèrdua del poder de la burgesia catalana
• Utilització del castellà en la literatura culta
• Entrada de castellanismes en la literatura culta
• Pèrdua de la consciència d’unitat (de la llengua estàndard. Raó: la Cancelleria despaareix després de l’ocupació espanyola)

Primers temps de l’impremta

Aquest període que anomenem edat moderna té una gran importància gràcies a la realització i divulgació del llibre mitjançant la impremta. La qual(no pots començar un text amb “la qual) Aquesta es consolida i els tallers es converteixen en negocis. Però per culpa de que (prep+què si el pots canviar per “el qual”, si no, has d’esborrar la prep. i l’accent. Fes això i t’estalviaràs de molts descomptes als exàmens) l‘edició demanava grans inversions, per l’alt preu del paper, les impremtes catalanes van tindre  tenir (tindre és una forma col·loquial, poc adequada en textos formals) una debilitat que les obligà a dependre de la producció europea, mantenint d’aquesta manera contacte amb la producció intel·lectual.

El foment de la lectura

La circulació dels llibres mitjançant les llibreries fan que el llibreters importin i exportin llibres, fent que d’aquesta manera l’ activitat cultural catalana quedi reforçada en diferents llengües. A més a més, les llibreries es transformen en punts de trobada de certs circuits intel·lectuals, industrials i comercials. I es presenten diferents maneres de lectura, com la lectura en veu alta, en públic o a la intimitat familiar, i la lectura en solitari, d’una manera individual, privada.

Destacar que per la censura duta a terme per la Inquisió, els autors queden delimitats per difondre les seves idees i es condiciona el clima intel·lectual del segle XVI (un pèl massa calcat)

La nova forma del llibre

El llibre editat per la impremta canvia la seva estructura aconseguint-ne una de més ordenada i clara. La pàgina del títol es fa més gran i individualitzada, a les pàgines principals s’hi afegeixen elements per assegurar l’èxit del llibre, com dedicatòries per aconseguir un mecenes, i la lletra utilitzada canvia.

L’edició com a factor de progrés

Amb el Renaixement apareix l’erudit impressor, que serà aquell encarregat de fer progressar les disciplines humanistes i científiques convertint la impremta en una eina per a la relació intel·lectual.

Situació de l’escriptor a l’edat moderna

Durant aquest període podem apreciar com es passa de la societat estamental de L’Antic Règim cap a una societat més complexa, la burgesia comença a arribar a llocs importants de poder i el poble continua a la pobresa. Al mateix temps, comença a haver-hi canvis polítics i socials, al ser cada vegada menys acceptada la Monarquia Absoluta per  part de la noblesa i la burgesia. I els escriptors, que abans vivien de la protecció d’una mecenes, comencen a tenir feines relacionades amb la literatura.

Els salons dels segles XVII i XVIII

Els salons varen ser llocs per promoure la circulació d’idees i d’obres renovadores, sent també espais de conversa per parlar-hi de la cort, de les modes, de fets polítics i socials, per llegir, comentar i criticar obres… I fruit d’aquestes reunions es realitza l’Enciclopèdia, amb la finalitat de ser “un diccionari de les ciències, les arts i dels oficis”.

Força bé,  compte amb anar retallant fragment d’aquí i d’allà, perquè en redactar-ho t’has d’encarregar que torni a quedar cohesionat i que les frases tinguin sentit. D’acord? Tens un notable, és força complet.